La nostra parcel·la

Una trobada genuïna? Una situació distòpica? Així comença La nostra parcel·la, una peça irònica que posa sota el microscopi el neguit existencial i l’absurditat del comportament humà quan volem donar-hi resposta.
Les protagonistes apareixen sobtadament en un espai tancat indefinit on es viu sense menjar ni dormir. No es coneixen. No saben com hi han arribat, qui les hi ha posat, per què són allà, què han de fer, on aniran després, ni si hi ha un després. Tampoc saben quant de temps s’hi estaran. Cap pista. Cap indicació externa. Només disposen dels seus cossos i del terra que trepitgen. Totes les possibilitats d’habitar aquest espai-temps estan limitades per la relació que estableixin entre elles. Entre l’una i l’altra, estarà contingut el desplegament infinit del sentit.