LLIÇÓ DE DIÒGENES

Encara avui recordem l’episodi atribuït a Diògenes: un dia lluminós, Alexandre el Gran, rei de Macedònia, visità el filòsof cínic, que vivia dins d’una tina en la pobresa més extrema. El rei es presentà, se li plantà davant i li digué: «Demana’m el que vulguis». Diògenes només va respondre: «Aparta’t, que em tapes el sol».

Sempre provocador, rebutjant falsos honors i riqueses, Diògenes de Sinop (412 aC – 323 aC) preconitzava la nuesa i manifestava de manera desacomplexada els excessos i vicis de la societat. És justament el contrari de la por i la compulsió possessiva característiques d’aquesta malaltia social contemporània que es coneix amb el nom poc adient de «síndrome de Diògenes», per la qual les persones soles, malgrat viure en ciutats populoses, es protegeixen de l’angoixa acumulant a casa una quantitat descontrolada d’objectes, escombraries o luxes; coses, en definitiva, sense sentit.

El testimoni d’aquest filòsof grec de l’antiguitat esdevé del tot pertinent en un context contemporani de sobreproducció i de desequilibris socials, econòmics i ecològics. Intuïm que cal una reflexió crítica profunda sobre l’estat de les coses i les nostres rutines quotidianes. En aquest sentit, la filosofia radical dels cínics, plantejada des de l’acció i la singularitat, té una prolongació en l’art contemporani. Amb la seva capacitat per fer-nos pensar de nou la realitat des de la metàfora i la paradoxa, l’art és també un camí per retrobar uns valors morals i fer una reflexió desmitificadora i alliberadora sobre la condició humana. 

Hi ha una constant transgeneracional en l’art català contemporani que es basa en una reducció de mitjans, en una simplicitat fonamental i una economia que, paradoxalment, redunda en la intensificació dels valors estètics, i rebutja la retòrica i l’excés. Són artistes que practiquen, a la manera de Diògenes, una fragilitat que esdevé font de fortalesa i de significat.

Una producció de Centre d’Art Tecla Sala.