Benvolgut On Kawara:
Em tremola la mà en escriure't aquesta "carta pòstuma" encara que, en realitat, no és tan pòstuma perquè és plena de vida.
Més de quaranta anys han transcorregut des que vas enviar el teu primer telegrama anunciant que continuaves viu: "I am still alive", escrivies. I molts altres telegrames iguals van seguir a aquest primer, dirigits als col·leccionistes Dorothy i Herbert Vogel durant més de tres dècades: "I am still alive", "I am still alive", "I am still alive"... Durant aquest temps, tu i els teus telegrames vau ser testimonis de molts esdeveniments que van influenciar la teva angoixa vital. Pocs anys després dels teus últims telegrames, vas deixar aquest món.
Un any després de la teva mort, esdevinguda en 2014, vaig iniciar el meu projecte Feminizing Art History. Aquest projecte consisteix en una sèrie de treballs en els quals revisito la Història de l'art, fent re-interpretacions d'obres crucials. La primera reinterpretació partia de l'obra One Year Performance 1980-81 (Time clock piece) de Tehching Hsieh; la segona era una versió del senzill i impactant vídeo de l'artista Bas Jan Ader titulat I'm too sad to tell you (1971); i la tercera va ser una versió molt personal de la cèlebre performance de John Cage titulada 4'33" (1956).
La quarta reinterpretació de la Història de l'art et concerneix, volgut On Kawara, directament. Voldria versionar, reviure, reactivar una obra teva: es tracta d'aquesta obra titulada I am still alive, que ja citava en començar aquesta carta. No tindria per què mentir-te: és una de les obres de la Història de l'art que més admiro. Des de petita, comparteixo amb tu aquesta angoixa pel pas del temps i per la presència de la mort. Des que vaig ser estudiant de Belles arts, vaig pensar que, si no haguessis existit, jo sentiria el pes i la responsabilitat de realitzar l'obra que tu vas fer.
Et podria dir ara: "You are still alive (in me)".
Però jo visc en una altra època, en una altra part del món, soc dona i sento amb altres ulls, amb un altre cos, l'obra que vas fer. Desplaçant elements de la teva obra, vull llavors convidar algunes dones de la meva vida a participar en aquesta revisió col·lectiva del teu treball. Els demanaré que m'escriguin dient que sí, que malgrat tot continuen vives. Així, cada dona m'enviarà una postal dient, simplement, "I am still alive". Què et sembla?
Versionaré la teva performance, doncs, desplaçant els seus elements. Perquè ja no hi ha telegrames, però la postal és ara la que està, al seu torn, moribunda. Perquè cal estendre l'angoixa vital de l'artista a totes les dones, la vulnerabilitat de les quals és tan existencial com política. Perquè, a través d'aquesta reinterpretació, no sols reviurem tu i jo i les dones, sinó també la Història de l'art així revisitada, reinterpretada, ressuscitada des d'altres ulls, altres cossos, un altre món.
Sé que la teva obra m'esperava com també jo vaig esperar la teva abans de conèixer-la. No fa falta que ens diguem res més: "We are still alive".
Allà on siguis.
Raquel Friera
