Canònica de Santa Maria de Vilabertran

A finals del segle XI, l'església de Vilabertran participa en un moviment de reforma eclesiàstica que ens ha llegat un conjunt romànic, actualment l'exemple més ben conservat de les canòniques medievals.

Seguint les disposicions de l'Església per lluitar contra les imposicions nobiliàries en els nomenaments eclesiàstics i la relaxació moral dels seus membres, Pere Rigau va reunir un grup de capellans per viure en comunitat. A la vegada, tres famílies nobiliàries van fer donació de la propietat de l'església a la comunitat. D'aquesta manera, Vilabertran es convertia en una de les primeres canòniques agustinianes, des de la qual Pere Rigau va intentar difondre la reforma amb la fundació d'altres canòniques.

Per allotjar la comunitat, entre els segles XII i XIII es van aixecar uns edificis al voltant d'un claustre, amb la qual cosa es va formar un conjunt arquitectònicament molt unitari. Posteriorment, la canònica es va ampliar amb la capella funerària de la família Rocabertí (segle XIV) i un gran pati que recollia les dependències que estaven fora del recinte de clausura (segle XVIII).

L'edifici més emblemàtic és, però, l'església, que mostra la transició dels models constructius entre els segles XI i XII. A l'interior, hi trobem una creu processional, que és la peça d'orfebreria gòtica més gran de Catalunya.