STRAVINSKY: L'OCELL DE FOC. Festival Emergents

Deia Juan-Eduardo Cirlot que al fons de L'oiseau de feu (L'ocell de foc) hi batega una “energia demoníaca”. És un dels ballets més coneguts d'Igor Stravinski i el seu primer èxit, fruit de la col·laboració amb Serguei Diàguilev. Paradigma de la seva etapa primitivista, parteix d'una llegenda popular russa que simbolitza la lluita entre el bé i el mal i és una partitura sobre la qual el compositor va tornar-hi una vegada i una altra: la suite per a orquestra en la seva versió més cèlebre conserva tot el vigor i la imaginació plàstica.

També Le chant du rossignol (El cant del rossinyol) trasllada a l'orquestra una obra anterior, en aquest cas l'òpera Le Rossignol (El rossinyol), finalitzada a París després de la sonora estrena de Le Sacre du printemps (La consagració de la primavera). La seva música respira ironia i revela el geni de Stravinsky per erigir un món a partir de pocs elements.

Serguei Rakhmàninov aconsegueix amb aquesta Rapsòdia una música hipnòtica, dramàtica i de gran virtuosisme. Està concebuda com a variacions sobre un cèlebre tema del darrer dels Capricis de Niccolò Paganini, una de les obres principals de l'últim període del seu catàleg.

Pocs compositors del segle passat han fet gala del sòlid ofici de Paul Hindemith. El seu concert per a viola Der Schwanendreher (El rostidor de cignes) és un paradigma del seu mestratge, una obra de referència per a un instrument que coneixia profundament i per al qual va escriure en nombroses ocasions.

Nacht und Trompeten (Nit i trompetes) mostra la marcada personalitat d'un jove Hans Abrahamsen que es trobava en una etapa de recerca. Dedicada a Hans Werner Henze, que la va estrenar, és una obra de reconeguda rellevància en la producció musical contemporània.