La tempesta, de William Shakespeare

Una comèdia vibrant de Shakespeare amb música i humor

La tempesta és la darrera obra de Shakespeare i en la qual el bard mostra tota l’experiència acumulada al llarg de la seva vasta carrera, una peça misteriosa i ritual, que barreja pensar filosòfic i polític, recursos de comèdia, el romanç pastoral i la gran maquinària barroca, i on es confronten l’art creat pels homes i les forces tel·lúriques de la natura. L’illa de Pròsper és on passa la major part de la peça, on van a parar les víctimes del naufragi que el màgic personatge ha provocat. L’illa és, al capdavall, un teatre dins el teatre, el món com a representació, un escenari en el qual Pròsper funciona com a esotèric demiürg, ajudat pel volàtil follet Ariel i patint els estirabots del fangós i feréstec Caliban. I l’illa és també l’escenari on Pròsper, el príncep destronat, practica la venjança amb els qui el van bandejar a l’exili, però alhora és l’espai on totes les rivalitats troben el corresponent perdó i la possible redempció.

La proposta de Marc Rosich per aquest nou muntatge de La tempesta vol treure el màxim partit a les forces de la companyia, amb qui el director ja ha treballat en drama a Woyzeck i en comèdia a Les alegres casades de Windsor. Aquest nou pas és, per al director, com una barreja d’aquests dos projectes anteriors, ja que podríem arribar a considerar que a La tempesta s’agermanen la densitat filosòfica i dramàtica d’una amb els elements de la comèdia més popular de l’altra.

La idea de muntatge vol mantenir tota la companyia contínuament en escena i crear amb els cossos dels mateixos actors la tempesta que obre la peça, i després, l’illa fabulosa on les víctimes del naufragi van a parar i en la qual es busquen les unes a les altres, ara de platja en platja, ara endinsant-se en la malesa selvàtica, fins a l’aparent final feliç. En la proposta dramatúrgica, hi ha una nova veu que emergeix d’entre les de tots els personatges, una veu que sempre ha estat silenciada, la de la bruixa Sycorax, mare de Caliban. A l’obra original només se’n parla per dir-ne maleses. Per al nostre muntatge, hem pensat que valia la pena donar a Sycorax l’oportunitat d’explicar-se i defensar-se. De manera que el fantasma de la bruixa prendrà la paraula i sumarà la seva veu al complex joc de miralls que es viu a l’illa.

Al rerefons de la peça i, a voltes, sota l’aparença d’una comèdia vibrant, hi rau una reflexió profunda sobre les utopies, sobre quina societat bastiríem en el cas que se’ns donés una segona oportunitat en una illa verge. El protagonisme d’aquesta illa màgica pren en el nostre muntatge una presència musical. Així, l’aire original de la peça, que sovint coqueteja amb la mascarada barroca amb números cantats, es tradueix en el nostre muntatge en la música composta especialment per a l’ocasió per Marc Sambola.

Seguint la proposta de Shakespeare, Ariel és la veu cantant del muntatge, amb un seguit de cançons que embolcallen la peça i acaben confonent-se amb les mateixes forces tel·lúriques de l’illa.