Cinco horas con Mario

Estem al març de 1966. Carmen Sotillo acaba de perdre al seu marit Mario de forma inesperada. Una vegada que les visites i la família s'han retirat, ella sola vetlla durant la última nit el cadàver del seu marit i inicia amb ell un monòleg-diàleg en el qual descobrim les seves personalitats i els conflictes del seu matrimoni.

Amb una forma entretallada, detallista al mínim, reiterativa i plena de tòpics, Carmen Sotillo diu coses, manifesta sentiments i emet judicis que a moltes persones avui els poden semblar increïbles. Però donem fe que aquest llenguatge existia, que aquests judicis s'emetien, que aquestes "coses" de Carmen estaven en la vida de tots els dies.

"Cinc hores amb Mario" és, entre moltes altres coses, un document viu d'aquests anys. De les preocupacions econòmiques, religioses, polítiques, sexuals i morals llavors imperants que Delibes, a través del llenguatge del seu protagonista, va deixar retratades amb nitidesa, de manera que la vida espanyola de llavors arriba a bategar visqui en les seves paraules.

Però, per sobre de tot això, "Cinc hores amb Mario" ens parla dels assumptes eterns de l'ésser humà: de la culpa, de la solitud, de la incomunicació, del sentit de la vida. Com sempre en Delibes partint d'un localisme concret encarna en els seus personatges i en els seus conflictes les realitats més profundes i complexes que condicionen la nostra vida.