Uppgivenhet

L’Ivan i en Petar arriben a Estocolm -paradigme del benestar i acollida- escapant-se d’un ambient de post-guerra. Germans orfes que busquen una vida millor, en la qual l’odi no hi tingui lloc.

L’Inge fa anys que treballa aquí, a un “centre d’inclusió” on acull als nouvinguts. Tot i això, no està exempta de prejudicis, i estar-ne és la seva lluita personal.

En Tarik fa anys que va arribar i ara l’esperança comença a transformar-se en desesperança: els dies passen i les seves condicions no canvien. Viu a un llimb de pertinença.

Els quatre personatges somnien i lluiten perquè això que busquen s’esdevingui. Però quant temps donem a cada esperança perquè es faci efectiva? Quan abaixes la guàrdia pots fer un pas en fals…

A en Petar, el germà petit, ple d’il·lusió, el seu inconscient l’abandonarà i es resignarà, caurà en l’Uppgivenhetsyndrom.

És l’esperança l’últim que es perd? I què ens queda quan aquesta ens abandona? Potser la resignació, o l’abatiment. I quan caiem en aquesta espiral, aleshores...només ens queda el silenci...Viure és no perdre l’esperança.