Salomé

Ni una gota de sang. Ni cap del Baptista. Ni tan sols dansa dels set vels com a tal.

Romeo *Castelluci desafia totes les convencions amb la seva proposta per a escenificar *Salome en el Festival de Salzburg. Hi ha moltes i molt bones idees en la seva proposta. Algunes menys ocurrents, com subratllar el perfil incestuós d'Herodes, i altres per descomptat molt més excel·lents, d'enorme càrrega visual, com aquesta última escena amb *Salome retraient amb desídia a un profeta sense cap, agenollada sobre un immaculat cercle de llet que desafia a l'imaginari *sanguinoliento que associem amb aquest quadre.

Desplegant un llenguatge al·legòric de proporcions gairebé minimalistes, *Castellucci *reiventa en imatges un mite que es diria ja gastat, a força de reduir la seva força al tòpic. En mans de *Castellucci, *Salome torna a ser una potent al·legoria entorn de la pèrdua de la innocència i la necessitat d'explorar nous límits. *Salome apareix com una nena de puresa virginal abans fins i tot que arrenqui la música. La lluna ja marca llavors tota la dramatúrgia i no deixa de ser present en cada escena. Són constants també les referències a la religió, més específicament al cristianisme. No és tampoc casual, per descomptat, la referència a un cap de cavall precisament en l'escenari de la *Felsenreitschule, l'antiga escola d'equitació. Les pròpies parets de la sala, perforades a la muntanya, semblen apropiar-se de la representació, precisament en la dansa dels set vels, que no és dansa sinó estatisme, amb *Salome convertida en pedra, literalment petrificada.

Per al seu debut a Salzburg Romeo *Castellucci ha gosat desafiar l'evident, *trasgredir les convencions sense caure en la provocació. Molt al contrari, la seva proposta es llança sense xarxa a un desafiament intel·lectual, buscant reavivar una tensió perduda i actualitzar amb això un mite que encara ens parla. El resultat és un treball intel·ligent, d'una neteja intel·lectual sorprenent, profund i suggeridor. El veredicte del públic va ser unànime: un èxit eixordador.

En el rol titular, la lituana *Asmik *Grigorian -a qui vam veure recentment en el *Liceu- canta amb poder encara que no sense tensió, posant de manifest els límits del seu instrument, sens dubte robust per la seva joventut encara que amb sons a vegades agres i no tan esplaiats com degués en l'agut. La seva actuació és en tot cas portentosa, clavant la concepció del personatge que habilita *Castellucci amb la seva proposta. Al seu costat trobem un esplèndid *Jochanaan en la veu de *Gábor *Bretz: rotund, sonor i sorprenentment resolt en l'agut per a tractar-se al cap i a la fi d'una veu de baix -cantarà Sarastro a Brussel·les, al setembre, també amb *Castellucci-

En la part d'Herodes John *Daszak va demostrar una vegada més ser un excel·lent professional, amb una adequació impecable a la dramatúrgia de *Castellucci i una irreprotxable resolució vocal. Grata sorpresa al seu costat també la *Herodías d'Anna Maria *Chiuri, amb un instrument enorme i d'excel·lent projecció. Fantàstic igualment el líric *Narraboth de Julian *Prégardien, d'una fragilitat molt suggeridora.

La versió musical encapçalada per Franz *Welser-*Möst frega el brutalisme, no se sap si per incapacitat per a aprofundir en una versió més voluptuosa i subtil, d'un erotisme més refinat, al fil del vaporós treball que proposa *Castellucci, o si bé com a decisió pròpia, plantejant la batuta de l'austríac un discurs sense contemplacions, sovint passat de decibels i on l'agressivitat se sobreposa sens dubte a l'evocació. Els *Wiener *Philharmoniker són un exèrcit implacable, de so a vegades massa brillant i metàl·lic; aquesta orquestra és capaç de tot, sempre que compti amb un genet que la comandi i refreni, com bé m'apuntava *Andris *Nelsons en una recent entrevista. En aquest sentit, *Welser-*Möst va semblar atiar més que retenir i el resultat va ser una *Salome grandiosa, gairebé triomfalista, sense tot just racons per a la bellesa i el misteri.