Requiem (PRODUCCIÓ ESCENIFICADA)

Embolcallada en una aurèola de misteri, l’enigmàtica i extraordinària Missa de Rèquiem no és només la culminació d’una etapa en l’obra tardana de Wolfgang Amadeus Mozart, dedicada a la música religiosa, sinó el cim de la història de la música.

Truncada per la prematura mort del compositor durant el seu procés de creació i veritable document autobiogràfic, aquesta obra va més enllà del tractament de la mort i del judici diví. Mozart genera una acció dramàtica capaç de renovar el gènere sacre, on l’expressió vocal sobresurt per il·luminar una experiència desbordant. 

El seu deixeble Franz Xaver Süssmayr, que ja l’havia assistit en obres coetànies com La flauta màgica o La clemenza di Tito, va completar una partitura al voltant de la qual persisteixen nombrosos interrogants: Mozart va plantejar la qüestió de la mort, però la seva pregunta va quedar sense resposta. Mozart va saber expressar, a través d’aquest text de la litúrgia cristiana, tots els estats d’ànim: des de la por del Judici (Dies irae) a l’esperança de la clemència de Déu (Kyrie), de l’angoixa del patiment inútil (Recordare) a la certesa d’un més enllà ple de llum (Luceat eis). 

Un plany fúnebre, però sobretot una pregària extrema, tot implorant la misericòrdia divina. Poques vegades una música ha estat tan marcada pel geni, l’expressió, la fe i el patiment d’un ésser humà.

“Com que la mort és el veritable objectiu de la nostra existència, he conegut tan bé aquest veritable i millor amic de la humanitat en els últims anys que la imatge de la mort ja no em fa por, sinó que és molt més tranquil·litzadora i consoladora”. – Wolfgang Amadeus Mozart 

Aquestes paraules de Mozart sobre la vida i la mort han estat el punt de partida per a la interpretació de Romeo Castellucci, protagonista absolut del teatre avantguardista europeu, de l’emblemàtic i inacabat rèquiem del compositor. Com a expressió de la por existencial de la humanitat davant la mortalitat, aquesta missa de rèquiem ens confronta amb la fragilitat de la naturalesa i la cultura, de la humanitat i de l’individu. “Hauríem d’entendre i celebrar el final com si fos una festa, on continua el ball. 

Aquesta Missa pro defunctis es transposa i el seu significat canvia”. Gràcies a la visió teatral de Castellucci, complementada amb altres peces religioses de Mozart, aquest Rèquiem es converteix en la celebració definitiva de la vida, on superem els tòpics de la fugacitat de la vida. Coproducció que té origen al Festival d’Aix-en-Provence, i primera proposta de Castellucci al Gran Teatre del Liceu, té una orientació propera a un cant a la vida, d’extraordinària bellesa plàstica i irresistible força teatral. 

Aquest Rèquiem s’oposa al que caldria esperar d’una missa de difunts; no és un espai de lamentació, sinó que aborda temes com la qüestió fonamental del temps, de l’esperança de renéixer; explora l’origen i la fi, però també la fi com a origen mateix, permetent celebrar la vida en la seva fragilitat. Un final que vol somniar la vida, imposant-se la circularitat i la renovació. 

Giovanni Antonini, fundador d’Il Giardino Armonico i un dels directors musicals més respectats del panorama, serà l’advocat d’aquesta proposta bellíssima i imprescindible.