Reiterat rei tarat

El dramaturg, director i actor Jordi Oriol signa de nou una versió d'El rei Lear de Shakespeare a partir de la que va fer per al Lliure durant el confinament. Un joc de joglar vers el vers i el gust per la llengua.

Un rei perd el senderi quan s’adona que no sap distingir l’amor veritable del fingit. I en teatre, podem distingir què és veritable i què fingit?

La història d’un rei tarat no té res de nou. És un clàssic. Com ho és la densa història que s’explica a El rei Lear de Shakespeare, que combina dues trames –una mirall de l’altra– que viatgen en paral·lel. Les històries es reiteren, i encara més si fem present la pròpia re-presentació.
I és que al Reiterat rei tarat he volgut sobretot centrar-me en un dels temes principals de l’obra original: la bogeria en què cau el rei (com també Gloucester en la trama mirall) quan s’adona que no ha sabut distingir l’amor fingit de l’amor veritable. I és que és més fàcil assumir compliments fingits que ens afalaguen que acceptar veritats incòmodes que ens fan mal.
I el problema que suscita distingir la veritat de la mentida encaixa justament amb la pròpia idea del teatre. Perquè en la representació d’una ficció sorgeix la paradoxa que mai acabarem de saber qui parla, qui mira, qui plora... l’intèrpret o el personatge. No podem saber si realment és el que diu el personatge allò que no ens creiem, o és l’actriu o actor que no fa una bona interpretació.
Després d’escriure l’obra Rei Liró (fruit de l’encàrrec que el Teatre Lliure em va fer als inicis de la pandèmia per reinterpretar El rei Lear de Shakespeare pel cicle Clàssics per criatures) que Riki Blanco va animar per ser vista en pantalla, m’he decidit reiterar aquesta història per dur-la aquest cop –i ara sí– a escena. Reescriure-la des d’ara i aquí, i en vers. Vers l’amor a llengua, al teatre, al gaudi i el joc. De vell, nou. I sí: una perversió, de nou, d’una tragèdia. I sí, de nou Rei Lear. Però, reitero: de nou.
— Jordi Oriol