Europa Bull

Espectacle guanyador del XII premi Quim Masó a projectes teatrals

Un muntatge divertit i sorprenent a partir del mite d’Europa i de la seva ebullició actual

Europa Bull és un espectacle poètic, elegant i ple d’humor sobre les pors dels europeus, desemparats després de pensar durant molt de temps que havien trobat un refugi de les tempestes de l’economia i de les guerres nacionals. Potser han oblidat que el mite d’Europa és el d’un déu de l’Olimp que arriba a l’altra banda del Mediterrani, s’enamora d’una noia fenícia (Europa) i la rapta sota l’aspecte d’un immens toro. Un mite fundador ple de violència que es torna a fer present quan aquesta comunitat tan aparentment plàcida ha començat a bullir i treure fum.

Una Europa a punt de petar.

Sinopsis

Això és un francès, un alemany i un italià… I un holandès, i un danès i un belga… I un grec i un finès, i un espanyol i un portuguès… I un suec, i un polonès, i un irlandès, i un austríac, i un romanès, i un luxemburguès, i un eslovè, i un croat, i un hongarès i un txec i un eslovac, i un letó i un lituà i un estonià… I un búlgar, i un maltès, i un xipriota i un… britànic, que van agafats de la mà, però a més d’un ja li comença a suar.

És, Europa en sí, un acudit? Ens hauria de fer pixar? O ens hem de cagar?

Tal vegada allà, agafats de la mà, units sota el nom d’Europa, ens podríem explicar el mite que ens batejà: el que narra la història d’un déu totpoderós que, encès d’amor per una noia fenícia, viatjà a les costes de l’actual Líban (o Síria)… i sota l’aspecte d’un immens toro, la raptà tot creuant el mediterrani i, arribats a Creta (o Lampedusa…), la violà. I és d’ençà… que Europa bull.

Sembla una olla a pressió que xiula i fa senyals de fum. Europa retruny, està a punt de petar. És una olla de grills. Un batibull. I de tanta remor, ja no se sent l’alegria de l’himne; ja sols notem la sordesa del seu compositor.

Un autoritari toro blanc va raptar Europa, i tal vegada ara ens adonem que no el sabrem domesticar mai.

EUROPA BULL: Notes de l’autor

Europa està feta d’històries, de mites. Històries que dibuixen el nostre imaginari. Que ens expliquen. Que ens representen. Mites que fan història; que escriuen la història. La nostra història. Europa, en sí mateixa, ja és un mite. El seu propi nom el deu a aquella bella princesa fenícia que fou raptada per Zeus, el déu totpoderós de l’Olimp. Zeus, representant màxim del poder i la justícia, protagonitza aquí, una vegada més, el desordre i la injustícia: es transforma en toro per enganyar Europa, apropar-s’hi, raptar-la, creuar nedant el Mediterrani per arribar a Creta i violar-la. És, si més no, peculiar, i també revelador, que aquest sigui el mite que ens donà el nom; i més encara, que sigui un dels símbols representatius de la Unió. És una gran paradoxa que, avui, als mateixos que batejaren el nostre continent i ens donaren, per extensió, la nostra identitat (els actuals fenicis: siris i libanesos), els impedim asil, els deixem morir al mar, i els mantenim tancats en eufemístics “camps de refugiats”. Vet aquí la nostra fraternitat.