Estil actual: Estàndard
El desig de ser un llimac (si els llimacs són cargols sense closca) és una peça que va a cavall entre la performance i la instal·lació. El seu ritme és com un mantra, una repetició mecànica que genera espais quasi de meditació, enfrontant el públic amb l’oposició dels ritmes frenètics de la societat contemporània als quals estem habituats.
La peça està formada per una sèrie d’accions en diàleg amb objectes quotidians, que posen en tensió parelles de conceptes com obligació i desig, treball i lleure, mecanització i llibertat; passats pel filtre de l’humor, amb un punt nostàlgic i tendre. L’estètica de la proposta està basada en l’estètica de basar, objectes innecessaris, de plàstic i molt de color.
Accions quotidianes i no-productives que busquen les pessigolles al capitalisme
Apropa Cultura, encara més a prop!
Selecciona la teva província i gaudeix de la cultura per a tothom