Estil actual: Estàndard
La longevitat d'il Barbiere di Siviglia de Rossini. Estrenada a Roma el 20 de febrer de 1816, en mig d'una tempesta de protestes que va canviar de signe a la segona representació (l'endemà), va significar per al compositor l'èxit més grandiós de tota la seva carrera. Aquesta perpetuació de l'èxit el deu en part aquesta obra a la gràcia del text de Beaumarchais (Le Barbier de Séville, 1775), bastant ben adaptat a la llengua italiana pel llibretiste Cesare Sterbini (1784-1831).
Aquesta feliç conjunció de text i música és la que ha donat a aquesta òpera la seva poc habitual longevitat en escena. El Barbiere que ens presenta novament l'Associació d'Amics de l'Òpera de Sabadell té el mèrit poc freqüent d'haver sobreviscut durant dos segles malgrat els notables canvis estètics pels quals ha passat el món de l'òpera, des de l'estil encara rococó lluït per Rossini en aquesta obra, passant pel belcantisme romàntic, l'onada forta del Verdi tardà i el verisme, i sobrevivint fins i tot les embranzides del llenguatge del segle XX musical. La redempció de totes aquestes barbaritats (a més de talls, adulteracions de tonalitats, etc.) va venir de mans de la mezzosoprano catalana Conxita Supervia, la veu de la qual tenia les qualitats òptimes per cantar el Barbiere com a mezzosoprano de coloratura. Va ser el director d'orquestra Vittorio Gui, un gran entusiasta de Rossini, qui la va animar a cantar el Barbiere en la seva versió original de mezzosoprano, el 1921. La mort prematura de la Supervia (març de 1936) i les guerres que va viure Europa van impedir que aquesta troballa musical no es repetís fins als anys 1940, quan Fedora Barbieri i Giulietta Simionato van començar a cantar Rossini en la tessitura original, cosa que ha motivat el retorn del repertori d'aquest autor al repertori internacional.
Apropa Cultura, encara més a prop!
Selecciona la teva província i gaudeix de la cultura per a tothom