Abans que es faci fosc

De l'autora d'Ivan i els gossos, presentem un altre monòleg, dirigit en aquesta ocasió per Pep Pla i interpretat per Míriam Iscla: el viatge sideral i íntim d'una astrònoma cap a la ceguesa.

El temps i l'espai són relatius. Ho diu la ciència. Les coses no són les mateixes avui que demà. La Terra, el nostre estimat i alhora maltractat planeta, es mou a una velocitat d'uns 1000 km per hora i, alhora, gira sobre el seu eix allunyant-se cada vegada més que el Sol... No hi ha cap punt fix, cap lloc on agafar-se. Vivim en un moviment continu i imparable. Tot i això, ens arrelem, transmetem de pares a fills valors i arguments per intentar perpetuar-nos. Som terriblement petits i insignificants davant la immensitat de l'univers però, alhora, lluitem per eternitzar-nos mitjançant la transmissió de valors... gràcies a això som immortals! Generació rere generació i des del principi dels temps, aprenem a fer-nos grans, a cuidar i educar els més petits i, en definitiva, a saber renunciar a les coses a mesura que anem creixent. Madurar... Madurar diuen que és la capacitat de saber gestionar les pèrdues. Créixer, en definitiva, és aprendre a renunciar. Això és el que li passa a la nostra Anne: és una dona valenta que lluita per conservar el que té, però finalment haurà d'anar gestionant i acceptant, a poc a poc, la seva situació. El seu món s'anirà apagant mentre l'univers, dia rera dia, s'endinsa en la foscor...