LÀ

Què ens queda quan ja ens hem desfet de tot? Sens dubte, el blanc. I allò que encara haurem de treure per arribar al mínim comú denominador. Allò que, obstinadament, ens parla d’Allà, des d’Allà, una altra vegada. Encara que costi. Encara que allò se’ns escapi. Tant per l’encanteri, pel seu trànsit, com per l’alegria.

Al començament hi hauria el gest reduït a l’essència: dos cossos, dos sexes, dos colors, dues dimensions, dos regnes, una mateixa solitud, el mateix desig tenaç que això continuï i que torni a començar. Les mateixes ganes profundes de deixar-se transformar per l’altre. Com si tot només existís quan és destorbat o travessat. Hi hauria dos humans i un corb embolicant-se els uns amb els altres en una mena de ballet sensible i poètic, en el qual cada cos deixa rastre, en el qual s’escriu cada història.

Là és la primera part del díptic escènic Là, sur la falaise creat per Baro d’evel, una de les grans companyies de circ contemporani del panorama actual.