Reial Monestir de Santes Creus

El monestir de Santes Creus va néixer el 1160 sota el patrocini dels llinatges dels Montcada i dels Cervelló i del comte Ramon Berenguer IV. Els monjos, provinents del monestir occità de la Gran Selva, van trobar a la riba del riu Gaià l'emplaçament idoni per bastir-hi un monestir que havia de ser, fins al 1835, el centre d'una de les senyories monàstiques més extenses i influents de la Corona d'Aragó. La seva història i el model de vida cistercenc s'expliquen en l'audiovisual "El món del Cister".

Santes Creus va tenir el seu moment de més esplendor als segles XIII i XIV gràcies al favor del llinatge reial i la noblesa. Els reis Pere el Gran i Jaume II el Just i la seva muller Blanca d'Anjou el van escollir com a panteó i en van esdevenir protectors i mecenes actius. Les seves restes reposen a l'església en dos monuments funeraris, considerats obres cabdals del primer gòtic català i els únics que ens han pervingut intactes de reis de la Corona d'Aragó.

La planta del monestir segueix, com poques abadies cistercenques, el model traçat per sant Bernat amb el propòsit d'organitzar els espais en funció de les necessitats de la comunitat. L'austeritat pròpia de l'orde queda reflectida en les primeres construccions, com l'església. Però aviat s'imposa l'esplendor del gòtic que caracteritza espais com el claustre del segle XIV, el primer d'estil gòtic de la Corona d'Aragó, remarcable per la qualitat artística dels capitells i per acollir les tombes dels llinatges que van participar en la conquesta de Mallorca.