Visita per lliure a la Col·lecció MACBA. Preludi. Intenció poètica

Una exposició col·lectiva que assaja de revertir la dramatúrgia del museu i posa les obres en el centre per atendre a la seva voluntat, la seva energia i la seva intenció poètica.

Què passaria si desvinculéssim l’obra del context museogràfic on s’insereix? Seria possible considerar la museografia com una mena d’afàsia i proposar la desarticulació de la dramatúrgia del museu, la que ens diu com ens hem de moure en uns espais determinats, com hem d’observar les experiències artístiques i com cal assimilar el coneixement que se’n desprèn? Si assumíssim aquest gir com a possible, quins altres significats es generarien per a la interpretació de l’obra, i també per a la resignificació del museu com a institució? Podríem, des d’aquesta posició, respondre a la voluntat de l’obra, al seu desig, a la seva energia, a la seva intenció poètica? A partir de l’afirmació del poeta i filòsof martiniquès Édouard Glissant, segons el qual el poema no ha de negar mai el camí del món, el museu pot posar les obres i les seves maneres d’experimentar el món al centre de tot?